Sobre els deportats:
Caldria emfatitzar que cadascun dels deportats té una història única i unes vivències
diferents. Així i tot, a partir de l'anàlisi de les biografies, trobem trets generals entre
els estudiats a partir dels quals sorgeix un perfil. Es tracta d'una gran majoria de
barons d'origen humil, nascuts al municipi, catalans de zones rurals o de la resta de
l'Estat, sobretot Múrcia i Almeria, que emigren per a buscar feina. Gairebé tots afiliats
a un partit polític com era recomanable i quasi obligatori si no volies semblar
sospitós a la Guerra Civil de tenir idees feixistes a la zona republicana. Per tant totes les ideologies eren esquerranes i com a tal van lluitar amb el bàndol republicà l'any 1936. Eren membres d'Esquerra Republicana i de sindicats anarquistes, socialistes i comunistes. Eren joves i adults d'edats molt diverses, però que no superaven mai els seixanta anys. Destaca la quantitat de treballadors de fàbriques
tèxtils i professions no qualificades. Malgrat que el recorregut de cada un d'ells era
diferent podem diferenciar dos grups segons la via d'arribada al camp d'extermini. El
grup majoritari que es troba mort al camp nazi de 1940-1942 i el que hi arriba i mor
entre 1942 i 1945.
Els primers són els que van unir-se a les Companyies de Treballadors Estrangers
per fer de mà d'obra i són als inicis de la 2a Guerra Mundial empresonats pels
alemanys sobretot a la Línia Maginot (Sistema de fortificació de la frontera i també
anomenades les operacions defensives que lluitaven contra els nazis.15) i els darrers
van ser empresonats els anys posteriors per la seva intervenció a la Résistance.
Sobre la memòria històrica:
Al llarg dels anys s'han dut a terme diverses accions que contribueixen a la memòria
dels deportats. Ja sigui per mitjà de diversos poders públics, organitzacions,
memorials o ajuntaments.
Actualment el Govern Espanyol dona suport a totes les iniciatives memorials però
durant la dictadura franquista fins i tot justificaven les morts. Durant els anys
posteriors a la 2a Guerra Mundial tot el que en feia referència es va intentar ocultar i
negar. Per tant les investigacions no van començar fins molts anys després. El
temps passa i l'encobriment van provocar que encara fos més difícil trobar
informació.
Malgrat que se sap menys del que es reconeix i es vol admetre, els arxius,
historiadors i organitzacions diverses han fet una gran feina investigant, reclamant i
compartint, un gest gràcies al qual tenim la informació descoberta actualment i que,
en conseqüència, ha estat el que m'ha permès fer aquest treball. Existeixen també
nombroses monografies locals de municipis del Vallès Occidental i iniciatives dels
familiars. Un exemple és la plaça Montserrat Roig de Sabadell o l'Institut Rovira
Forns de Santa Perpètua de la Mogoda, que va donar nom a dues víctimes mortals
del nazisme de la localitat: Josep Rovira i Prats i Projecte Forns i Ninou (que no s'inclouen al treball perquè no vivien al Vallès Occidental). Tampoc no cal anar
massa lluny, a Sentmenat mateix hi ha un monument als deportats als camps
d'extermini al Parc de la Riera i la biblioteca de l'Institut dedicada a un sentmenatenc
que sobrevisqué a Dachau: Joan Escuer (1914-2010)
Els ajuntaments d'alguns municipis participen en l'oposició de l'oblit de la memòria
històrica mitjançant homenatges diversos: organitzen nombrosos actes, construeixen
monuments, entre els quals existeixen els Stolpersteine. Segons la comunicació que
hi he establert amb els ajuntaments puc concloure que la majoria són conscients de
l'existència d'aquestes plaques i la importància de denunciar els morts injustament
provinents del municipi, però no tots actuen igual. La col·locació dels Stolpersteine,
per desgràcia, ha estat una feina llarga i complexa i podria afirmar que la Memòria
Històrica en general no acostuma a estar a l'ordre del dia. Cal afegir que l'empenta a
investigar va lligada a les ideologies al poder. Un partit amb milicians assassinats
s'interessarà més i en canvi un d'idees dretanes no ho prioritzarà tant.
L'existència dels Stolpersteine és una altra manera de resposta a la gran necessitat
de donar visibilitat a aquells que vivien tan a prop nostre temps enrere i que van patir
i fins i tot morir a camps de concentració nazi.
Sobre la recerca:
Per fer la recerca m'he basat en investigacions fetes anteriorment i he recopilat les
dades que tenien aquests. M'hauria agradat trobar més dades i fotografies que les
obtingudes i consultar més arxius personalment però vaig haver de descartar la idea
perquè hauria d'haver-hi dedicat milers d’hores i segurament no hauria trobat massa
cosa més, ja que aquesta feina els historiadors ja l'han feta o potser en alguns casos no.
Destaquen les investigacions fetes pels grups polítics que reivindiquen la repressió
dels seus afiliats. S'hi pot observar una tendència a trobar més dades en aquells
exiliats que tenien familiars a causa de les cartes enviades i la determinació
d'aquests per saber el que havia sigut d'ell.
Sobre la hipòtesi:
Desgraciadament, a través de la recerca s'ha demostrat que la hipòtesi inicial estava
mal formulada pel simple fet que no hi ha suficients dades per demostrar-ho. El que sí que es pot evidenciar és que s'ha investigat poc. Malgrat els esforços sovint
individuals però també per part dels ajuntaments, arxius, universitats, etc. i sempre
reivindicant l'enorme activitat d'Amical Mauthausen, les dades resultants sobre els
deportats no són excessives. És una indignitat del món de la historiografia la poca
informació que tenim d'aquestes persones.
La tesi final queda dividida en dos corrents contradictoris. Per una banda, la història
de les víctimes i la massacre general ha quedat enterrada per culpa de les polítiques
repressives feixistes respecte a la divulgació en els quaranta anys de franquisme.
Però, fins i tot després el tema, a vegades, ha tendit a minimitzar-se, malgrat que,
per altra banda, existeixen les iniciatives que lluiten contra l'oblit i cerquen recuperar
la memòria d'aquestes i que mereixen un gran reconeixement.